🤢 El millor vòmit de la meva vida

A algunes viles, com la meva, arriba la festa major. I amb ella la fira.

Escric això assegut al seient de "La granota", just abans que la facin saltar.

Les fires són Las Vegas per a menors d'edat. Un espai de perdició, malbaratament, i sobredosi (acústica, lumínica, sucrera). Però si no pots amb el teu enemic només et queda unir-te a ell.

No és fàcil orientar-se a l'infern. Miris on miris tot són flames. Però, des del punt on em situo, tinc una vista panoràmica. I no puc evitar fixar-me que hi ha dues atraccions situades costat per costat: les dianes de globus i els autos de xoc. Dues opcions lúdiques de durada similar i cost idèntic. Però amb una notable diferència: l'objectiu.

Les dianes de globus, per qui no n'estigui familiaritzat, consisteixen en simples jocs de punteria. El participant rep tres dards. S'endurà un peluix si aconsegueix fer esclatar tres globus amb els tres intents que disposa.

Als autos de xoc, en canvi, no hi ha finalitat. La canalla hi puja conscient que aquells vehicles resisteixen tota mena d'impacte, sigui contra altres autos o contra els marges de la pista. Però circulen sense rumb perquè no hi ha una meta. No es tracta d'arribar el primer enlloc. No es tracta d'impactar al màxim nombre de participants. No es tracta de res.

Els barrots de "La granota" han quedat bloquejats. Si m'ho repensés i volgués baixar de l'atracció ja no hi seria a temps, em sembla. El meu fill tampoc m'ho permetria. Està excitat. Potser per estrenar-se en aquest artefacte imponent, potser per la poma caramel·litzada que li sura a l'estómac. Ves a saber.

Mentre espero que engegui encara observo les paradetes del davant: la dels dards i la dels xocs. M'adono que les criatures que participen de les dianes de globus, un cop assolit el repte de punxar-ne tres, s'allunyen d'aquella caseta i busquen nous estímuls. Les criatures que proven de conduir un auto de xoc, en canvi, en baixar demanen repetir.

Aquesta dinàmica també es produeix lluny de les fires. Quan trien si jugar al "Qui és qui?" l'experiència és finita i està conduïda. Guia als participants, els traça el camí que han de seguir per arribar a destí. En canvi, quan opten per jugar a "explorar el bosc", per exemple, les possibilitats són inacabables. I això permet al cervell dels infants recórrer al seu enginy i no pas a unes instruccions.

Si com a pares i mares volem estimular la creativitat dels fills, permetre'ls un joc sense massa acotacions és preferible als jocs excessivament reglats.

I això com es fa? Doncs és ben fàcil! Només cal facilitar-los espais on això sigui possible.

I ja està? Sí, ja està. Estem criant, no pas fent d'animadors de creuer. No calen preparatius, ni materials, ni estudis. Simplement, acompanya'ls a llocs on NO HI HAGI res preparat.

Dubto que hàgiu vist mai una criatura en una platja preguntant...

• "I amb la sorra què s'ha de fer?"
• "Quantes vegades he de ficar-me a l'aigua?"
• "On he de dur aquestes petxines?"

Ep, sembla que "La granota" ja belluga. Els pistons d'aquest mecanisme llisquen. I el que sigui que motoritza l'atracció esbufega com un brau enfurismat. Hi ha una màquina de fum per acabar de fer-ho tot més tòxic. Ara amunt, i ara avall. Amunt, i avall. El fill somriu. Jo no li trobo la gràcia.

Recordo que l'hospital Sant Joan de Déu va publicar un article de la Núria Torras on reflexionava sobre com sovint ens encaparrem amb els jocs "educatius", els jocs "pedagògics".

L'educador que idea un joc, gairebé sempre planteja una pregunta i la seva consegüent resposta. Busca sempre ensenyar alguna cosa concreta, encara que no sempre ho expressi d'una manera explícita. És a dir, planteja el principi i el final. Quan el nen arriba a la meta proposada, ha aprofitat bé el joc educatiu.

En canvi, el joc enfocat a la creativitat proposa al nen una hipòtesi perquè experimenti, el col·loca davant alguna cosa potencial, però només el posa davant, el resultat, sigui quin sigui, és correcte, perquè no es busca arribar a un fi, sinó que l'objecte és que el nen recorri per si mateix i en funció del seu estat maduratiu, els seus gustos personals, el seu caràcter, etc. fins on vol arribar i què vol aprendre.

"La granota" combina les direccions amb sacsejades brusques. I allarga els seus braços metàl·lics per accentuar la sensació. Ara ens mantenen uns segons al cim, en suspensió. Potser ens deixaran aquí colgats per sempre?

No. Al cap de poc baixem en caiguda lliure. Amortitzo el cop amb les cuixes al barrot de seguretat. I vomito el frànkfurt amb maionesa i mostassa que, de manera imprudent, m'havia menjat abans de pujar. He ruixat una senyora del seient del darrere. La noto alhora emprenyada i pietosa, quan em veu la blancor del rostre. El meu fill, en canvi, riu a cor que vols i m'assenyala un tros de salsitxa que m'ha quedat enganxat al bigoti.

S'atura del tot. Diria que no ha durat més de 3 minuts. Mirat amb objectivitat és indiscutible que ha estat curt, car, i desagradable. Però els ulls del fill, negats de tant burlar-se de mi, em fan pensar que ha estat el millor vòmit de la meva vida.

Això sí, ara que tenim tota aquesta explicació sobre els jocs finalistes i els jocs sense objectiu, l'any vinent ja tinc excusa per limitar-ho als autos de xoc.